Aquest missatge no és més que el preludi d’un
final que mai va arribar a l’hora. Les paraules que a continuació trobaràs són
només el so sord de la porta que es tanca per a deixar pas al silenci
aclaparador que fa temps que hauria d’haver-ho envaït tot. Ara, tant de temps després
d’haver-te dit adéu, és la necessitat qui m’impulsa a escriure’t. Jure que he
esgotat tota opció abans d’arribar a aquest punt, però la sensació d’haver-me’n
anat deixant-ho tot pel mig, sense recollir, no em deixa més opció que aquesta.
Encara avui dubte si durant tot el temps que
estigueres tan a prop vaig ser jo qui no va saber acostar-s’hi o si vas ser tu
qui, tan subtilment, no deixava que ho fera. Continue dubtant, perquè per molt
que hi regire, no trobe cap motiu que em faça entendre per què en aquells dies suaus
no volies deixar-me arribar tan endins de tu. Potser em feies sentir tan gran
que des de les altures no podia veure res, ni tan sols la teua por, que s'amagava sota l’orgull. No m’ho has dit mai, però (ara) sé que estaves
aterrat. Al cap i a la fi, tot es redueix a la por, no? Fins i tot aquesta carta.
Sobretot aquesta carta.
[...]
La culpa de tot la té la por a no saber
respirar sense una primera persona del plural.
[...]
