Nits en vela I

Hay veces en las que me atrevo a volver a escuchar la canción prohibida.

2 minutos y 14 segundos de viaje de ida y vuelta a una primavera suficientemente cercana y que, a la vez, queda demasiado lejos como para poder llegar a recuperar algo de aquellos días.

Aunque no muy a menudo, recojo el valor para volver a escuchar la canción prohibida. Poco más de dos minutos en los que todo se me revuelve: el estómago, la memoria, y sobre todo, la realidad.

Hay veces en las que me atrevo a volver.

Y aquí estoy.

99.3 FM

Des de la mort del seu marit, la senyora Rosa Manresa vetllava més que mai. Les primeres nits de soledat concil·liar la son li costava déu i ajuda, però amb el pas de les setmanes quedar-se desperta fins ben entrada la matinada s'havia convertit en el millor del dia.

99.3 de la freqüència modulada. Va començar a sintonitzar eixa emisora per casualitat, una d'aquelles primeres matinades en què la soledat pesava tant que tancar els ulls li suposava un esforç quasi titànic. A eixes hores, la programació televisiva, plagada d'anuncis cutres i de pornografia barata, no li atreia gens i l'apatia li impedia posar-se a llegir cap llibre. Una nit qualsevol va trobar la vella ràdio on el seu marit solia escoltar les derrotes del Llevant, així que va decidir rescatar-la. De dilluns a divendres passada la mitjanit, la veu d'en Pasqual Roig omplia el 99.3 de la freqüència modulada. Era aquesta veu que parlava de literatura, de cinema, de música; una veu profunda, greu, neutra, calmada, la que feia que la senyora Manresa romanguera desperta cada nit.

Sí, Rosa Manresa, vidua i amb 74 anys s'havia enamorat d'un home sense rostre, d'un locutor anònim de qui només coneixia, encara que a la perfecció, tots i cadascuns dels registres de la seua veu. De vegades se sentia culpable, com si estiguera enganyant el seu difunt marit, l'únic home que havia entrat en la seua vida, d'altres més bé se sentia com una xiqueta de 15 anys per enamorar-se d'una persona que mai havia vist. Tot açò desapareixia, tanmateix, en encendre la ràdio i en escoltar les primeres notes de la sintonia d'aquell programa, quan es deixava envair per la greu dolçor que desprenien aquelles cordes vocals. Durant unes hores, la senyora Rosa Manresa deixava de ser la mestresa de casa vidua de 74 anys, abandonava la vella casa del Carrer de Dalt, i es convertia en qui ella desitjava: una experta en música soul nord-americana, una amant de la nouvelle vague o una lectora incansable del realisme màgic; cada nit una persona diferent, però totes deixant-se portar per la mateixa veu profunda, greu, neutra, calmada, que feia que la senyora Manresa romanguera desperta cada nit.