martes, 5 de julio de 2016

V

Vaig recórrer unes dunes blanquíssimes,
mentre la llum es filtrava
entre els llençols del mateix color.

Estranyament,
no hi pensava en cap destinació;
em deixava guiar per unes mans,
unes parpelles tancades
i una boca oberta.

Vaig recórrer, amb tacte suau,
unes dunes blanquíssimes
que semblaven no tenir final,
ignorant la por a la incertesa,
el temor a allò que no es coneix.

Ara, sigil·losament, un dit marca el camí
per sobre la palidesa que no acaba mai:
no hi ha destinació,
ni por a l'abisme del principi,
ni temor al precipici del final.