sábado, 6 de febrero de 2016

IV

Com si es tractara d'un ritual ineludible, 
cada nit, mentre invoque la son,
m'invente la vida que mai he viscut. 

Evoque paratges ignots, 
camins, racons, sendes, 
mai abans trepitjats,
encara inexplorats.

Evoque circumstàncies, 
escenes, situacions, 
mai abans viscudes,
de moment, inexistents. 

I t'evoque a tu, 
desconegut.

Imagine com al principi 
la teua mirada defugirà 
la meua; potser per timidesa,
potser per covardia. 

Imagine que els teus llavis seran càlids, 
que els teus braços acolliran la meua nuesa.

Imagine com la meua pell s'eritzarà 
al tebi contacte dels teus dits. 

I així, nit rere nit,
farem que la desconeixença 
esdevinga irrealitat; 

Que la teua mirada
busque la meua; potser per osadia, 
potser com una temeritat. 

Que la calidesa dels teus llavis 
escalfe la meua nuesa i que la teua pell
s'eritze al pas tebi dels meus dits. 

Ja no caldrà projectar en la memòria
records ignots, inexplorats, 
mai abans trepitjats.

Cada nit, mentre invocaré la son,
ja no caldrà imaginar-te, ja no caldrà evocar-te, 
cada nit, com un ritual ineludible
viurem la vida que mai hem viscut.