sábado, 5 de septiembre de 2015

Aquell estiu I: nit oberta

El cel ras, obscur era l’únic sostre que ens cobria. Exhaurírem aquella nit oberta d’estiu al pati d’una casa vella i aliena. Paradoxalment, tot va començar quan tot semblava acabar. La matinada pràcticament ja s’esgotava i tu buscaves dues cames, dues mans, uns llavis, una pell. I jo... Jo simplement em vaig deixar trobar. Creuàrem mirades en la distància un parell de vegades abans que es creuaren els nostres camins de tornada.
[...]
A mesura que la conversa s’apagava, les carícies encenien els cossos. Em miraves amb uns ulls blaus d’intensitat aclaparadora. I jo em deixava mirar, i et mirava al mateix temps. Et mirava els braços, les mans; et mirava el rostre, la lluna mig amagada et dibuixava un joc de llums i ombres sobre la pell que deixava entreveure unes faccions marcades, uns solcs que evidenciaven un pas del temps no gaire amable. Una blava intensitat aclaparadora em mirava, la impaciència em devorava, i, aleshores, quasi inesperadament, els ulls deixaren pas a les boques que s’acostaven, als llavis que s’entreobrien i a les llengües que jugaven a trobar-se entre empenys.
Tot va seguir el seu curs natural: la roba va caure a terra, els cossos sobre el matalàs. Les mans començaren a dibuixar i desdibuixar camins sense cap direcció fixa aparent, recorrien la nuesa càlida que contrastava amb la brisa humida de les matinades d’agost. La punta dels dits encenia el desig; el desig cremava els llençols blancs. La lentitud i la rapidesa s’alternaven, les respiracions s’entretallaven, els esbufecs se superposaven als teus xiuxiuejos de veu greu i serena, les ungles, les dents deixaven marques a la pell (l’amor no és cap costum amable, això ho tenim ben aprés), la suor ens cobria, l’anhel ens arropava. El cel ras començava a aclarir-se i, tanmateix, ens continuava observant.