El cel ras, obscur era
l’únic sostre que ens cobria. Exhaurírem aquella nit oberta d’estiu al pati
d’una casa vella i aliena. Paradoxalment, tot va començar quan tot semblava
acabar. La matinada pràcticament ja s’esgotava i tu buscaves dues cames, dues
mans, uns llavis, una pell. I jo... Jo simplement em vaig deixar trobar. Creuàrem
mirades en la distància un parell de vegades abans que es creuaren els nostres
camins de tornada.
[...]
A mesura que la
conversa s’apagava, les carícies encenien els cossos. Em miraves amb uns ulls
blaus d’intensitat aclaparadora. I jo em deixava mirar, i et mirava al mateix
temps. Et mirava els braços, les mans; et mirava el rostre, la lluna mig
amagada et dibuixava un joc de llums i ombres sobre la pell que deixava
entreveure unes faccions marcades, uns solcs que evidenciaven un pas del temps
no gaire amable. Una blava intensitat aclaparadora em mirava, la impaciència em
devorava, i, aleshores, quasi inesperadament, els ulls deixaren pas a les
boques que s’acostaven, als llavis que s’entreobrien i a les llengües que
jugaven a trobar-se entre empenys.
Tot va seguir el
seu curs natural: la roba va caure a terra, els cossos sobre el matalàs. Les mans
començaren a dibuixar i desdibuixar camins sense cap direcció fixa aparent,
recorrien la nuesa càlida que contrastava amb la brisa humida de les matinades
d’agost. La punta dels dits encenia el desig; el desig cremava els llençols
blancs. La lentitud i la rapidesa s’alternaven, les respiracions s’entretallaven,
els esbufecs se superposaven als teus xiuxiuejos de veu greu i serena, les
ungles, les dents deixaven marques a la pell (l’amor no és cap costum amable,
això ho tenim ben aprés), la suor ens cobria, l’anhel ens arropava. El cel ras
començava a aclarir-se i, tanmateix, ens continuava observant.