diumenge, 23 d’octubre del 2016

Ma vlast, núm. 2: Vltava

Era maig i la llum groga inundava la teua cuina. Per la finestra s'escolaven els rajos de llum que escalfaven l'estança. Jo era feliç i no ho sabia encara. Ara ho recorde com si fóra una altra vida, per a ser exactes, com si fóra la vida d'altra gent, aliena, externa i extranya. Era diumenge i aquella seria la última nit que passaríem al pis que va acollir totes les primeres vegades. Després de sopar, les parets de color taronja estaven ja buides i, extranyament, regnava el silenci. No dormírem gaire. El dia següent fou agredolç: feia molt bon dia, un d'aquells que comença a donar l'esquena a la primavera perquè vol acostar-se més a l'estiu, en què el sol ja escalfa amb força i els pantalons llargs molesten. Estaves callat i una mica seriós, també. Era normal: en aquell moment es tancava una etapa en la teua vida, potser fins i tot en la dels dos, que acabava de començar.

Recorde que t'esperava al portal de la casa. Mentre tu feies el darrer viatge per acabar de baixar els últims trastos, va passar una xica jove i es va quedar mirant el cartell del balcó que anunciava que el pis estava disponible per ser llogat. Em va dir alguna cosa però no la vaig entendre bé a la primera i vaig haver de demanar-li que m'ho repetira: «Que no està en venda, veritat?», em digué, amablement, però sense poder dissimular ni en la veu, ni en l'expressió una tristor lleu. Li vaig respondre negant amb el cap que creia que no. «Llàstima», va dir ella, allunyant-se amb un somriure melangiós.


Em vaig quedar pensant en quina vida tindria aquella xica, amb qui voldria assomar-se al balcó d'aquella casa on ara penjava un cartell que reclamava un inquilí temporal, si seria mare, si potser preferia no tindre'n, de fills, quins plans professionals tindria... Per primera vegada, em vaig preguntar si arribaria un dia en què el cartell d'algun balcó de València ens reclamaria com a inquilins a tu i a mi; i, en adonar-me'n del tipus de pensament que m'estava creuant pel cap, em vaig alegrar i esglaiar al mateix temps. «Què? Què passa?» em vas dir amb veu tendra, carregant una maleta enorme i amb suor al front. Vaig negar lleument amb el cap i et vaig donar un bes als llavis. «Anem?», vas dir mirant cap al cantó.


Eixe mateix dia, després de dinar, amb el tallat a mig acabar i els teus ulls tristos davant de mi, vaig afirmar amb una certesa quasi absoluta que no creia en les relacions a distància. Extranyament, hui, cinc mesos i 9.000 km després, m'he alegrat i esglaiat al mateix temps, quan, quasi sense voler, he evocat la sensació d'aquells dies de les acaballes de maig, en què Smetana sonava a la teua cuina i la llum groga ho inundava tot.